El Turó de la Rovira guanya un premi

Avui a Horta-Guinardó es produeix una trista coincidència sobre un dels espais que més estimo, el Turó de la Rovira. A les 6 de la tarda la Regidora estarà recollint al CCCB el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2012 al costat del Museu d’Història de la Ciutat i de l’equip d’arquitectes que va fer el projecte de remodelació, la Imma Jansana i el Jordi Romero. Al vespre les entitats del barri i molta gent que estima el Turó, viuran una nova edició del chill out al Turó, aquest cop, però, sense permís oficial. La Regidora de CIU estarà recollint un premi per un espai en el que no creuen, mentre la gent que va protagonitzar la reivindicació popular per recuperar l’espai hi seran absents, però com sempre seguiran trepitjant el seu Turó de la Rovira, els seus búnquers, els seus “cañones”. L'equip de govern del Districte no ha cregut necessari fer d'aquest premi un espai conjunt amb aquestes entitats.

Quan el juliol del 2003 vaig acceptar la proposta de l’Elsa Blasco (ICV-EUiA) d’anar a treballar com a Conseller Tècnic a Horta-Guinardó, el primer que em va proposar va ser una visita pels barris del Districte. I primer de tot vam pujar al Turó de la Rovira. Des d’allà vaig veure la millor vista possible de tota la ciutat i dalt del cim (ple de runes, restes de motos i absència de gent) em va plantejar que aquell era un espai a recuperar i que volia tirar-ho endavant. Em va parlar de com la gent de Can Baró i el Carmel s’estimaven l’espai, de la gent que va viure a les barraques, de com es va voler fer la defensa antiaèria de Barcelona ...

Amb el temps la lluita veïnal es va anar concretant. L’AVV va reclamar la recuperació de l’espai, algunes persones van saber liderar aquesta lluita i aviat van trobar la complicitat municipal i la complicitat de gent com la Carme Miró del Museu d’Història de la Ciutat o l’arqueòleg Jordi Ramos. S’hi van fer camps de treball internacionals per recuperar el Turó i es van començar a celebrar activitats culturals i lúdiques. Mai oblidaré el primer Chill Out que es va fer a Can Baró, una de les nits màgiques que he viscut. La gent de l’AVV de Can Baró i la gent que posteriorment va impulsar l’AVV del Turó de la Rovira no tan sols van reivindicar la recuperació de l’espai sinó que el van començar a fer viu. I en aquest marc s’impulsa, amb el suport de l’Agència del Carmel i el Museu d’Història de la Ciutat, amb el suport de Memorial Democràtic la recuperació de l’espai. Un projecte difícil i complex. Un espai que viu d’esquenes a la ciutat i que volíem donar a conèixer. Un espai on recordar la memòria de la nostra ciutat. Un Turó que un cop més s’ha guanyat amb gent com el Quim, el Miguel, la Maribel, la Custodia, el Joan, la Conxita, el Paco ... Però també la de molta més gent del Districte, de Parcs i Jardins, del Museu d´Història de la Ciutat i de l’Agència del Carmel amb l’Elsa Blasco al capdavant.

El Turó de la Rovira ha vist com es tirava endavant la primera fase del seu projecte de recuperació. Cal seguir treballant per desenvolupar la recuperació, per concretar la museïtzació. Qui critica avui l’estat del Turó no coneixia com estava ara fa 10 anys per exemple. Qui no valora tota la gent, molta gent jove per cert, que visita cada dia el Turó, vol dir que no aposta per un espai públic per a tothom. La dignitat del Turó de la Rovira l’han guanyat, sempre, les persones. Les que van lluitar per la llibertat contra el feixisme, les que van arribar a Barcelona a construir el futur i van viure a les barraques, les que van lluitar per dignificar el Turó després del seu abandonament, les que avui pujaran a passar una bona nit d’estiu al Turó de la Rovira.

Curiositats de la vida aquesta nit hi haurà gent que estarà celebrant el seu propi premi al Turó de la Rovira. El premi a saber lluitar, tot i no rebre sempre el reconeixement necessari.

Un any lluny d'Horta-Guinardó

D’aquí a pocs dies farà un any que vaig deixar el meu càrrec de Conseller Tècnic a Horta-Guinardó. Després de vuit anys intensos ja no podia seguir ocupant càrrecs en el govern de la ciutat, els resultats electorals van ser prou clars. I vaig decidir, ara tinc clar que encertadament, tornar a la meva feina de sempre, tornar a fer de mestre a l’escola Gravi. Ara, un any després, em ve de gust fer alguna reflexió molt personal de tot aquest procés.

Sovint m’han preguntat si enyoro o trobo a faltar el meu treball al Districte. I a vegades no sé què respondre. Enyoro la gent, l’equip de treballadors i treballadores i la gent de les entitats, la gent dels grups municipals i la gent d’ICV d’Horta-Guinardó. Trobo a faltar la possibilitat de treballar en primera línia d’un procés tan intens com és la vida als barris. Enyoro la possibilitat de gaudir d’una feina que cada dia m’ensenyava coses noves i que no era gens monòtona. Però no trobo a faltar la manca de temps personal, la necessitat de condicionar l’agenda de la meva filla a la vida social d’Horta-Guinardó o el desgast personal d’estar cada dia immers en la polèmica. Un any més tard torno a passar-m’ho molt bé de nou fent de mestre, compartint les ganes de construir futur amb nois i noies. I segueixo creient  en allò que vaig fer a Horta-Guinardó i en com ho vam fer. Un any més tard segueixo pensant que hi vaig dedicar esforços, que ho vaig fer amb honestedat i que l’empremta de la nostra feina quedarà. Conscient de les limitacions que vam tenir i mirant d’assumir les errades que vaig cometre, però alhora sense cap mena d’autoflagel·lació.

Quan miro enrere veig per exemple que vivim a una societat en la que els polítics tenim poc marge i en la que les forces d’esquerra alternativa no sempre hem sabut evidenciar que proposem un model diferent. Tampoc és fàcil, ni els mitjans de comunicació ajuden, ni tenim prou capacitat ni molta gent té ganes de jugar-se-la al nostre costat. M’agradaria que dels nostres mandats no quedés tan sols el record de les actuacions fetes, sinó sobretot el perquè les vam fer. La nova Ronda del Guinardó no sols donava resposta a una demanda històrica veïnal sinó que ha estat una aposta radical per un model de ciutat més humà sostenible i accessible. La recuperació del Turó de la Rovira no representa tan sols un projecte urbanístic, per cert recentment premiat, sinó que també ha estat un esforç per posar en valor la nostra memòria històrica i la dignificació del barraquisme a la ciutat. Donar suport a un projecte com HG Barribook no és tan sols mirar d’oferir espais públics a la gent jove, sinó que representa una aposta per donar protagonisme a gent sovint ignorada. I podria parlar de perquè vam impulsar equipaments socials, o de com vam impulsar el procés de la illa del Mercat del Guinardó, o de la recuperació de la Masia de Can Fargues, o del model de gestió del Pirineus a Can Baró ... tants i tants projectes duts a terme i sobretot duts a terme per anar teixint un model de ciutat en el que sempre he cregut.

Un any després miro content enrere. Perquè crec que vaig ser una peça més de 8 anys molt especials per Horta-Guinardó. D’aquests 8 anys queden reptes pendents, però sobretot queden carrers, equipaments projectes i moltes relacions personals. I miro sens dubte amb preocupació la nova etapa. Personalment no tinc cap queixa amb el nou equip, al contrari, però és evident que no comparteixo el seu model. No coincideixo amb les seves prioritats ni m’agrada la indefinició de quins projectes es faran 12 mesos després de que estiguin governant. Però les coses són així. M’agradaria pensar que hi ha molta gent que seguirà treballant des del carrer i des de les entitats per seguir teixint aquests barris en els que jo crec. M’agradaria pensar que molta gent seguirà treballant, també en l’àmbit polític, per guanyar espais de govern a la ciutat que apostin per uns altres valors. Però les coses no són senzilles. I per tant encara valoro més la gent que fa tota aquesta feina. Al cap d’un any començo a participar més de la vida al meu barri del Poblenou, segueixo apostant per ICV-EUiA com a espai polític, em sento proper a molts dels nous moviments que es sumen a voler transformar la societat, visc amb passió la meva feina de mestre i guanyo espais personals per escoltar música, llegir o passejar. Però confesso que enyoro a molta gent d’Horta-Guinardó i que segueixo vivint intensament tot allò que vam arribar a fer durant aquests vuit intensos anys.

I un any després d’haver deixat la “política professional” també crec que sóc més conscients de les dificultats dels partits actuals i de la manera de fer política, però alhora sóc més conscients de la necessitat de reivindicar la política. Ens cal molta més política.

Oposició, fem oposició !

L’altre dia vaig escriure sobre el govern de CIU a Barcelona i el triomf de la “no política”, és a dir no fer res i anar passant temps, qui dia passa any empeny i el conservadorisme que es consolida a Barcelona. Avui em tocava parlar de l’oposició, però de quina? Som a les portes del procés final d’elaboració del PAM (Pla d’Actuació Municipal) i tres de les quatre formacions que estan a l’oposició podrien votar-lo. Totes a l’hora no, però hi podrien donar suport en funció de com vagin les coses. El PP ja ha votat amb CIU els pressupostos municipals. ERC ha viscut una situació de força proximitat política i de càrrecs amb el govern de Xavier Trias. I el PSC oficialment ha expressat la seva intenció de pactar el PAM amb CIU. Sols ICV-EUiA ha expressat clarament la seva intenció de no compartir un model de ciutat que fins ara ha quedat clar que està a la dreta.

L’oposició d’esquerres té un handicap important a l’hora de créixer com a alternativa possible (no tan sols la seva herència) i és la manca d’espai mediàtic. Els mitjans de comunicació més poderosos semblen ignorar el paper de la resta de formacions polítiques i semblen crear ara la imatge d'una ciutat ideal i sense els problemes que fa pocs mesos feien de Barcelona una ciutat impossible. Però alhora el PSC està vivint un moment de desorientació política. Les dificultats de construir un líder alternatiu són un element important, però també ho és la manca de claredat en el discurs. Potser ja és hora de començar a pensar que la ciutadania necessita més claredat i menys “responsabilitat de govern”. Si d’aquí a tres anys volem canviar la majoria de govern no ho aconseguirem pactant els projectes de govern amb CIU sinó demostrant que cal fer coses totalment diferents. Si ens movem en el terreny dels grisos sempre ens guanyaran. Cal començar a radicalitzar els colors.

Un any no ha estat suficient per situar-nos, tots plegats, com una alternativa clara. No és senzill després de tants anys assumir un rol tan diferent. ICV-EUiA segur que podem incrementar la nostra força per evidenciar-ho, però cal suport de les altres forces d’esquerres i també necessitem noves complicitats socials. Canviar un govern de dretes requereix més que confiança en que l’electorat de Barcelona és socialment progressista. Canviar l’actual govern necessita de molta energia, de moltes complicitats i de molta claredat. Cal dir-ho, no és possible fer girar la ciutat a l’esquerra governant CIU i per tant tenim tres anys per treballar i per fer una alternativa.

CIU i Barcelona

Sóc conscient que la situació econòmica, política i social de l’Estat és el problema actual més important que estem vivint. El rescat d’aquest cap de setmana és un pas més en aquesta escalada greu que estem vivint. Però no em veig capacitat de parlar-ne i menys quan hi ha un allau tan gran d’articles i informació i molta gent en sap més d’aquest tema. Per tant, amb el vostre permís, jo parlaré en els propers articles d’altres coses. En concret tinc ganes de valorar el primer any de Xavier Trias i CIU al govern de la ciutat de Barcelona.

El primer que em va sorprendre de l’arribada de CIU al govern de Barcelona va que va donar la sensació que no ho tenien gens preparat. Després de tants anys a l’oposició i amb les expectatives clares de triomf del darrer mandat em semblava evident que farien una entrada ferma i decidida i que accelerarien les seves primeres mesures. Però no ha estat així. Van trigar molt en crear equips, en començar a parlar amb les entitats, en començar a governar. Primer vaig pensar que era un problema d’incapacitat d’assumir el govern de Barcelona, però poc a poc vaig anar pensant que no es tractava d’això, sinó que formava part d’una estratègia de fer un mandat de discreció radical. La sensació que tinc és que des del primer moment CIU va voler posar una marxa lenta a la seva política. El motiu sembla clar, prefereixen fer una gestió de baix perfil però no desgastar-se. Amb CIU a Barcelona es produeix el triomf de la “no política”. Si més no en l’acció quotidiana de l’Ajuntament. Algú coneix quins carrers arreglaran, quins equipaments impulsaran o quin programes es crearan al seu barri? I ara ja fa un any que estan al govern. Algunes entitats de la ciutat m’han expressat la seva desesperació perquè el govern els hi demana ara quines són les prioritats pel seu barri, com si CIU no conegués les prioritats del moviment associatiu.

Xavier Trias és conscient que el que acaba decidint, per desgràcia, les eleccions municipals a Barcelona no és la gestió municipal, sinó la imatge i el tractament mediàtic de la ciutat. CIU ha fet una aposta de suport, gens exhibicionista, dels sectors més poderosos de la ciutat. Redueix sector públic, fomenta la mobilitat privada i impulsa projectes urbanístics allunyats de la realitat dels barris. I a més ho fa sense consens i sense una política de proximitat. Tal i com ja vaig explicar em sembla indignant que l’Alcalde no vingués al Poblenou quan va haver-hi la crisi que ens va deixar sense gas, un Alcalde que quan era cap de l’oposició no es perdia cap conflicte en directe.  I com que saben que la gestió municipal té poca influència no ho posen com a prioritat. Després del primer any podem preveure que les actuacions que es faran durant aquest mandat a Barcelona seran moltes menys que en anteriors mandats, i no tan sols per la reducció de pressupost disponible.

CIU ha apostat per una política discreta, ideològicament conservadora, de poca incidència en els barris i sense debat sobre el model de ciutat. Apostat també per no enfrontar-se a la Generalitat en les seves retallades a la ciutat. Aquests elements sumats a la debilitat de disposar un govern molt minoritari podrien suposar un espai molt fàcil per l’oposició. Però l’oposició està rendint? En parlaré en el proper article.

Cooperativisme i Flor de Maig

Enguany es celebra l’any internacional del Cooperativisme. I a l’Ajuntament de Barcelona i al seu govern de CIU li ha sortit una magnífica ocasió per celebrar aquesta efemèride. El tancament de l’Ateneu Popular la Flor de Maig del barri del Poblenou a Barcelona, és una magnífica ocasió per posar en valor el cooperativisme, una fórmula que de nou comença a agafar més força i que va impregnant diversos àmbits de la nostra societat (consum, treball, bancari ...).

La Flor de Maig del carrer Doctor Trueta (antigament carrer Wad Ras) és un interessant edifici que va tenir el seu origen com a cooperativa de consum, en un barri que sempre ha destacat pel seu activisme social i les iniciatives obreres. Després l’edifici va passar a ser un edifici sufragat municipalment i que va ser bressol de moltes entitats del barri. Ara, amb un motiu prou ben fonamentat com és l’alt cost del lloguer, l’Ajuntament ha decidit rescindir el contracte i per tant la Flor de Maig ha estat tancada al barri. Dic que el motiu del cost del lloguer està prou ben fonamentat en un moment com l’actual, però ara cal que l’Ajuntament resolgui el tema. Caldrà buscar noves fórmules per garantir que la Flor de Maig esdevingui un edifici públic. I quina millor ocasió que aquest any internacional per dedicar-ho al món del cooperativisme. Un espai de ciutat, però alhora molt implantat al Poblenou. Podeu conèixer més de la meva opinió del tancament de la Flor de Maig al meu blog.

El cooperativisme està agafant més embranzida. Sens dubte és una bona sortida a l’actual crisi (i no tan sols a la crisi econòmica). El cooperativisme genera xarxa social, afavoreix valors solidaris, minimitza l’especulació. El cooperativisme posa en l’eix de la seva activitat a la persona i al seu activisme. Per tant és una eina amb molta força i molt futur. Davant de la gent que ens vol fer creure que sols cal esperar a la “recuperació econòmica” per tornar a viure l’estat de bonança anterior (impossible d’assolir i que no hem de voler repetir) cal plantejar alternatives. I el cooperativisme pot ser una d’aquestes alternatives. El meu interès per aquest camp no és nou i ja l’he expressat anteriorment però em sembla oportú recordar-ho i plantejar a Xavier Trias i al seu govern que aprofitin la Flor de Maig per donar un nou impuls a la nostra ciutat al món cooperatiu.

És hora d'avaluar !

Arriba el final de curs. El meu primer final de curs després de vuit anys allunyat de l’ensenyament. I per tant també arriba el moment de l’avaluació. Ja ho he dit alguna altra vegada al llarg del curs, possiblement és el que més m’ha costat en el meu retorn. Això de tenir la capacitat de jutjar i prendre decisions que poden afectar molt directament a la vida dels alumnes representa una forta pressió. No parlo d’aprovar o suspendre una avaluació o segons com un curs. Parlo d’avaluacions que com a 4rt d’ESO representen un condicionant de futur, o en altres casos que marquen una tendència que pot esdevenir difícilment reversible.

Per a mi, i sense haver-ne reflexionat gaire, veig tres aspectes a tenir en compte a l’hora d’afrontar aquestes avaluacions. En primer lloc els resultats acadèmics de l’alumne, en segon lloc la seva actitud i en tercer lloc la globalitat o la repercussió de la nota. El primer element és possiblement el més objectivable. Podem equivocar-nos a l’hora de plantejar un control o podem fer que pesin més o menys els diferents continguts a avaluar, però acostumem a tenir “proves” que acrediten el resultat que hem posat. La comparació amb la resta d’alumnes i les programacions oficials permeten entendre que som “justos”. Evidentment hem de tenir en compte molts aspectes com pot ser la dislèxia o altres disfuncions a l’hora d’avaluar objectivament, però com deia no és on pateixo més.

En segon lloc hi ha l’actitud. Suposo que tothom entendrà que no parlo tan sols de “portar-se bé”. Parlo de com ha afrontat un alumne el curs, de quin interès ha posat, de com ha afrontat les dificultats. Parlo de com ha fet o no esforços per donar el millor de si mateix. Hi podem sumar la seva capacitat d’aportar al grup, la seva capacitat de cercar més enllà del que hem explicat a classe... en aquest àmbit la dificultat de ser objectiu és més gran. Però en el fons ja fa molts anys que hem anat assumint que això és fonamental i no tan sols a primària. Per tant, tot i ser subjectiu i molt depenent de la visió personal del mestre, tampoc em representa una gran dificultat prendre una decisió.

Però el tercer element és possiblement el més eteri i complex. Quan avaluem, sobretot al final d’una etapa obligatòria d’ensenyament, cal tenir en compte altres elements. Aprovar o suspendre no és tan sols el resultat d’una matèria i un curs; aprovar o suspendre condiciona la vida acadèmica, laboral i personal d’aquell alumne. I això no cal tenir-ho en compte? I aquí és on tenim menys elements de reflexió. A vegades val la pena aprovar a un alumne que no ha assolit la nota si considerem que això li permetrà seguir endavant. Hem d’arribar a jutjar el futur d’algú, en educació, sols per elements objectius? I aquí és on la responsabilitat no es pot assumir en solitari i per tant hi juga un paper fonamental el claustre. Un claustre, o junta d’avaluació, ha de saber trobar l’equilibri a l’hora de posar notes, sobretot quan aquestes permeten o no accedir a un títol o continuar uns estudis. L’educació és massa important per parlar sols de notes. Aprovar a tothom seria un greu error. Però no seria un greu error aturar el futur d’algú que creiem que sabrà utilitzar el títol que potser objectivament no assoleix? No és un greu error viure en una societat que sols dóna valor a determinats títols? Potser ho veuria diferent si els alumnes obtinguessin notes i títols d’empatia, responsabilitat, bon humor o capacitat de tenir cura de les persones.

Això sí, veig que em queden uns quants temes encara per tractar sobre l’avaluació.

Salvem la Flor de Maig del Poblenou

Avui he participat a la concentració per exigir una solució per l’Ateneu la Flor de Maig del Poblenou. Aquest històric edifici del carrer Doctor Trueta va néixer com a cooperativa de consum i va tenir un paper molt actiu en una època d’efervescència social. Per tant els seus orígens són dignes de recordar. L’edifici ha estat un referent pel barri i és un patrimoni que no es pot perdre. L’Ateneu Flor de Maig ha estat centre d’activitats al barri des de que a finals dels anys 70 es va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona aconseguís el seu ús per al barri. La Flor de Maig ha estat bressol de moltes entitats, espai de moltes iniciatives (jo hi vaig participar de forma molt directa en la darrera etapa de la revista Quatre Cantons) i ha estat la impulsora de les tradicionals Festes de Maig al barri. Aquests són motius suficients per entendre que la Flor de Maig ha de ser una prioritat municipal al Poblenou. L’espai Flor de Maig ha d’esdevenir un espai públic, al servei del Poblenou i molt possiblement vinculat al seu origen, el món del cooperativisme. Un homenatge a la gent que va impulsar-la però sobretot un espai de referència per a una de les alternatives econòmiques que cal donar suport. El cooperativisme és futur i a la Flor de Maig podria lligar perfectament amb la història.