Hereu ha guanyat, tot un repte

Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a Barcelona. Com ja es preveia una major participació de militants sobre simpatitzants multiplicava les seves opcions. Avui per la xarxa sembla una nit electoral, amb valoracions de tota mena i no és senzill posar-li una mica de sentit comú. D'entrada felicitar a Jordi Hereu per la seva victòria, no era fàcil, però com altra gent ja ha dit la victòria d'avui sols tindrà sentit si això li permet afrontar amb més força el que falta fins els 22 de maig i canviar el signe de les enquestes. El percentatge del 60% de vots favorables possiblement era la frontera entre una derrota però sense gaire suport i una mostra clara de suport intern a Jordi Hereu.

Pel que fa referència a la participació tot és relatiu. La participació de militants crec que és més que significativa. La de simpatitzants és més que baixa. Aquesta segona dada correspon a una lògica menys implicació de la gent que no milita però també a com s'elabora la llista de simpatitzants, però ara tampoc cal donar-li voltes a aquest tema.

L'èxit o no de les primàries del PSC es veurà sobretot si aconsegueixen que les 4.000 persones que avui han votat es mobilitzen i aconsegueixen més suports. L'èxit es veurà si queda clar que el partit ha de fer una profunda renovació i superar determinades estructures internes que en molts casos ara han ajudat a fer guanyar les primàries a Jordi Hereu però que el poden ajudar a enfonsar-se més endavant. No tracto de donar lliçons ("en todas partes cuecen ..."), però sí que crec que cal analitzar bé quina gent té control de l'organització interna però els allunya de la realitat externa. L'èxit es veurà si aconsegueixen trencar la imatge pública de que Jordi Hereu no és un bon candidat. Si parléssim de ciclisme Jordi Hereu ha fet un gran sprint per guanyar la "meta volant", però no pot aixecar els braços per celebrar-ho, la cursa és llarga i acaba amb un port de muntanya, ell ha d'agafar aire després del sprint i el seu rival no s'ha desgastat.

El PSC no pot viure avui de l'eufòria d'una victòria interna ni pretendre que acceptem que és l'únic prtit amb democràcia interna. Acceptar-ho seria admetre que totes les anteriors eleccions de cap de llista no havien estat prou democràtiques o ignorar els mecanismes d'altres formacions polítiques. Però sí que espero que el procés serveixi al PSC per aforntar amb més força les properes municipals.

El que ens pertoca a ICV-EUiA de cara a les municipals és saber explicar el nostre projecte polític i aconseguir donar a conèixer a Ricard Gomà com el nostre candidat. Hem d'aspirar a garantir que a Barcelona es pugui fer un nou govern d'esquerres i que això sigui possible no perquè el PSC es salvi sinó perquè ICV-EUiA obté els millors resultats. Hem de ser la veu de molta gent que pensa que a la nostra ciutat és possible seguir avançant des de l'esquerra verda i que determinats valors, al marge de caps de llista propis i de la resta de formacions, estan representats a ICV-EUiA. Amb ple respecte pel procés del PSC, però sobretot fidels al nostre projecte i als nostres objectius.

Com sempre m'agrada escriure al blog aviat, sense conèixer gaire posicionaments, per tal de poder donar opinions realment pròpies, disculpeu, però les errades que aquesta precipitació pugui donar.

Que acabin le sprimàries. Perquè ara comencem.

Demà dissabte es celebren les primàries del PSC a Barcelona. Per fi. El procés ha estat interessant i el resultat sembla incert. Tothom coincideix en assenyalar que Jordi Hereu ha aconseguit la mobilització interna i que Montserrat Tura pot haver mobilitzat a més gent no habitual. Per tant la participació serà clau.

Però ja era hora que acabés perquè ara podrem intensificar la feina que cal, la d'aconseguir que hi hagi un nou govern d'esquerres. Dic nou i d'esquerres. Nou perquè és evident que cal canviar moltes coses del govern municipal, de l'estructura interna i de la gent que té responsabilitats, fins i tot més enllà de les regidories. Un nou govern també vol dir, al meu entendre, un govern menys preocupat per les visions demagògiques interessades i més fidel a les essències. Un govern que accepti amb honestedat les seves febleses i plantegi cap a on vol anar (a nivell municipal i els seus partits), tant en missatges com en lideratges.

I un govern d'esquerres. Fa uns mesos hagués estat més difícil explicar-ho però crec que les primeres decisions del govern de CIU a la Generalitat demostren que el tòpic que esquerres i dretes són el mateix és fals. No parlo ara de qui ho fa millor o fins i tot fins a on es pot considerar prou d’esquerres els governs del tripartit, parlo de que de forma clara les prioritats polítiques i l'estil és totalment diferent. Hi ha motius més que suficients per demostrar que la participació de CIU en un hipotètic nou govern a Barcelona tindria conseqüències clares en l'evolució de la ciutat. Un govern de CIU amb majoria simple o en coalició amb PSC, PP o ERC seria una greu involució. Un govern d'esquerres passa per refer moltes coses però també per entendre que dilluns comença una nova etapa a nivell mediàtic on caldrà apostar per una proposta inequívocament d'esquerres per Barcelona. I aquí a la gent d'ICV-EUiA us asseguro que ens trobareu.

Governa qui guanya? No sempre!

Un cop més Jordi Hereu ha tornat a dir que sols serà alcalde de Barcelona si el PSC és la força més votada a les eleccions municipals (sempre que guanyi les primàries del dissabte). Discrepo d’aquest plantejament i no entenc perquè les forces majoritàries tenen aquesta obsessió en no fer cas del nostre sistema democràtic. Qui guanya les eleccions té l’obligació i el dret de mirar de fer govern, pe`ro la resta de formacions polítiques no tenen perquè renunciar a tirar endavant els seus programes electorals si l’aritmètica ho permet. Parlant clar si les forces d’esquerres sumen perquè cedir el govern a la dreta? Perquè sempre estem posant en dubte el sistema multipartidista? Posaré un exemple que ara pot semblar una anada d’olla però que crec que il•lustra el que vull dir.

Imaginem (sols imaginem, ja sé que és dur), que a les properes eleccions municipals a Barcelona, el PP fos la força més votada i tingués 9 regidors. La resta de forces polítiques (PSC, CIU, ICV-EUiA i ERC) tinguessin 8 regidors cada formació política. Jordi hereu acceptaria que l’alcalde fos Alberto Fernández Díaz? Oi que no? Llavors no avancem possibles escenaris, treballem per aconseguir uns bons resultats de totes les esquerres i mirem com podem aconseguir seguir treballant per la nostra ciutat des d’un punt de vista progressista. I jo, ja ho dic ara, guanyi qui guanyi espero un govern d’esquerres amb molta força d’ICV-EUiA.
És cert que la possibilitat de governs de coalició espanta a la gent, però amb els mateixos arguments que feia servir per no recolzar la candidatura de Montserrat Tura a les primàries del PSC critico aquest posicionament. No podem canviar els nostres plantejaments en funció d’allò que ven o no ven, la política és una altra cosa. I si la gent té dificultats per entendre els governs de coalició com el que es va fer del tripartit, cal fer-ho millor i cal seguir explicant, però no canviant de postura. El multipartidisme és una bona garantia democràtica i una de les conseqüències de no viure en un sistema bipartidista és que els governs no sempre els lideren el partit que ha estat més votat.

Primàries PSC

Al final sí que en tinc ganes de parlar de les primàries del PSC a Barcelona.  Algú potser em diu que això és un procés intern que cal respectar, però és evident que la decisió que es prengui el proper dissabte afectarà molt a la nostra ciutat, als possibles resultats i coalicions de cara a les properes eleccions del mes de maig i al futur de les relacions entre ICV-EUiA i PSC  a la ciutat, i per tant són motius suficients perquè em preocupi el tema. I a més, perquè no, en el meu blog he tractat temes de tota mena.

El PSC sembla que hagi d’escollir entre el candidat lògic i que cohesiona a l’organització política i la líder que pot enamorar fora de l’organització. Jordi Hereu representa a la feina constant de molta gent del PSC a la ciutat, sempre he dit que en general m’agrada Jordi Hereu com a Alcalde. El PSC i tot l’equip de govern hem comès errors al llarg del mandat, però no ens equivoquem ni tantes vegades ni tan greus com s’ha volgut transmetre des de diferents sectors, igual que ja estem veient amb moltes de les mesures teòricament irracionals del govern d’esquerres a la Generalitat. Per tant no existeix un problema de que Barcelona estigui sense rumb. És cert que cal replantejar el futur de la ciutat, que cal crear un nou relat, però ho sento, Barcelona és una ciutat accessible, inclusiva i creativa. Cal refer discurs, cal saber afrontar els nous reptes, cal recuperar el discurs d’ICV-EUiA al voltant de la Barcelona en minúscules, la que es preocupa més de la quotidianitat, però la feina feta és un bon aval. Sols des de la convicció d’això es pot fer política d’esquerres coherent.

Però Jordi Hereu també encarna amb cruesa la manca d’imatge de lideratge fort, Jordi Hereu representa la imatge d’unes enquestes molt dures pel PSC. Poca gent, per ser optimista, confia en una possible victòria del PSC a Barcelona amb Jordi Hereu al capdavant. I per tant el terreny era l’abonat per l’aparició d’un salvador, en aquest cas salvadora. Montserrat Tura sembla arribar a les primàries sense un model de ciutat ni un coneixement gran de Barcelona, la seva aposta és pel lideratge fort, per una persona amb capacitat de gestionar i manar. I aquí sembla que hi ha la clau de les votacions. En el cara a cara de divendres a BTV, Montserrat Tura va mostrar-se absolutament fidel a aquest plantejament. No va parlar de Barcelona ni de projectes, va parlar de seguretat amb moments fins i tot surrealistes quan plantejava que ella havia mirat a la cara del delicte. Va apostar pel túnel d’Horta i va fallar quan va mirar de citar uns quants barris seguits de la ciutat. Per tant tinc clar que no vull que guanyi Montserrat Tura. No crec que sigui la millor candidata però a més crec que en general per a la política i especialment per a les esquerres és bo fugir de les temptacions de marcar la línia política seguint la demoscòpia o els editorials dels diaris. Una organització política ha de ser generador d’idees noves per a la societat, no portaveu de determinats sectors.

El resultat ara és incert. Una participació molt alta del cens de simpatitzants podria decantar la balança per Montserrat Tura, però si voten majoritàriament els militants Jordi Hereu guanya punts. I tampoc serà fàcil gestionar el resultat després de les primàries. Les eleccions municipals estan aquí al costat i queda molt poc temps per superar les possibles friccions entre tota la gent que s’ha mullat per una o altra candidatura, tot i que com ja he dit en privat a mi qui realment em preocupa és la gent que no s’ha mullat, la política és decidir per definició. Si guanya Hereu serà difícil convèncer a la gent que és un candidat potent i aixecar la seva imatge, si guanya Tura serà difícil explicar perquè ha de governar el PSC a Barcelona si ni el propi partit valora al seu alcalde. Sort.

El Guinardó es transforma, el Guinardó s'agrada

Dissabte 12 de febrer hem inaugurat les escales mecàniques i els dos ascensors inclinats del carrer Telègraf al barri del Guinardó. Aquesta actuació s’haurà de completar el proper mandat amb el tram d’escales mecàniques entre Varsòvia i Mare de Déu de Montserrat, que representarà una via de comunicació més accessible i còmode entre el metro i el Parc dels Tres Turons. Però avui no parlaré ni del Parc ni de l’accessibilitat, parlaré del canvi de to que s’està vivint al barri del Guinardó.

Quan vaig arribar al Districte per fer de Conseller Tècnic ara fa set anys i mig vaig tenir dues sensacions que em van sorprendre del barri del Guinardó. Era un barri envellit urbanísticament i era un barri amb poc orgull de pertinença, amb un aire més aviat de desànim. Per tant un barri que patia una històrica manca de inversions i que alhora ho mirava amb més resignació i recel que no pas amb voluntat de transformar la realitat del Guinardó. Aquests darrers dies tinc la sensació que això ha canviat molt.

Que el barri del Guinardó s’ha transformat en els darrers anys és objectiu. El nivell de transformació d’aquests darrers anys és molt important. S’estan remodelant un gran nombre de carrers, s’han inaugurat les escales, estem a punt d’inaugurar el Mas Guinardó i en general les millores han estat extraordinàries. Però no sempre les teòriques millores objectives són percebudes per tothom igual. En aquest cas pe`ro tinc la sensació que al barri del Guinardó hi ha la percepció que s’estan fent millores molt importants i que la gestió liderada per Elsa Blasco (ICV-EUiA) ha aconseguit fer un tomb a l’històric endarreriment en les inversions al Guinardó. Crec que no és exagerat dir que ICV-EUiA ha tingut la capacitat de fer posar el barri del Guinardó en el mapa de la ciutat i fer veure la necessitat de fer inversions molt importants.

Però no tan sols parlem de veure o no millores urbanístiques, es tracta de canviar la dinàmica del barri i fer-la més optimista, una mica com li passava al Barça. Durant molts anys l’aficionat del Barça veia en qualsevol símptoma el senyal de la crisi, de la derrota. Corria l’acudit que els aficionats del Barça quan feien la sacada inicial ja es desesperaven perquè l¡havien tirat cap enrere. Escric aquest article quan he tornat de la inauguració i escolto per la ràdio com el Barça està perdent davant de l’Sporting. Però hi ha confiança en que al final el Barça remuntarà i si no ho fa segur que no hi haurà la sensació entre l’afició blaugrana de que hem perdut la lliga i s’ha acabat un cicle. Aquesta actitud és la que estic percebent que canvia al Guinardó.

El darrer Consell de Barri, la festa dels 50 anys de l’escultura del Nen de la Rutlla o la inauguració d’avui són símptomes d’aquest canvi que tant m’agrada. Començo a percebre un barri més cohesionat, un barri més orgullós un barri que reivindica conscient de que assolirà millores, no pensant que no servirà de res. I per tant moltes felicitats a tot el moviment associatiu del barri del Guinardó. Hi ha gent que fa anys i anys que treballa per millorar el barri, però ara potser se’ls escolta més i ara potser entén que davant d’aquest equip de govern cal complicitat. Esperem poder mantenir durant molts anys aquesta actitud i aquest ambient al barri entre un moviment associatiu divers però cohesionat i un equip de govern amb capacitat real de transformar la realitat del Guinardó.

I per cert el Barça, si més no, ha empatat.

Hem donat suport a l'associacionisme?

Hi ha aspectes que són senzills d’avaluar de com ha funcionat un mandat, però en canvi hi ha altres temes que són molt més subjectius i difícils. El nombre d’usuaris de ls biblioteques, els diners destinats a subvencions o el nombre de semàfors adaptats poden ser elements totalment objectius. Els carrers urbanitzats, la posada en marxa de nous equipaments o el suport a la cultura popular catalana també es poden avaluar amb dades tot i que en aquests casos també influeix una part de subjectivitat. Però hi ha altres temes molt més difícils d’avaluar objectivament. Per exemple la participació ciutadana o el foment de l’associacionisme.

En un moment en el que l’associacionisme sembla travessar, com tot allò que és públic, una certa crisi de confiança, com s’avalua si hem donat suport a l’associacionisme? Hi ha diferents aspectes que caldria tenir en compte d’aquests darrers anys al Districte. Per exemple crec que hem aconseguit prioritzar el paper de les entitats davant de la participació a títol individual. Hem sabut incorporar les entitats de forma activa en la gestió de nous equipaments com per exemple als casals de gent gran, al nou casal de la Font d’en Fargues o de forma molt significativa al punt d’informació juvenil del carrer Horta 71 gestionat pel Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó. També hem constituït totes aquelles comissions de seguiment que s’ha considerat oportú per tal de seguir obre so temes concrets.

No hem aconseguit fer créixer de forma significativa la participació ciutadana al moviment associatiu. No hem sabut incorporar prou a gent jove i a nous veïns i veïnes a les entitats. No hem aconseguit crear estructures més potents a les entitats. Però possiblement això seria un èxit excessiu per a nosaltres. Però jo crec que el moviment associatiu a Horta-Guinardó ha guanyat en capacitat d’interlocució amb el Districte, ha guanyat crèdit davant dels veïns i veïnes i ha sabut treballar en complicitat amb l’equip de govern i això és sens dubte molt important. I també cal destacar el paper consolidat de les entitats de segon ordre que coordinen a altres entitats, com són el mateix Consell de la Joventut o les 4 coordinadores d’entitats avui existents a Horta-Guinardó, la d’Horta, del Guinardó, de Sant Genís i de Can Baró. Però com deia el suport al moviment associatiu és un element subjectiu de valorar i per tant podem parlar-ne tant com calgui. I a més cal ser molt curós alhora d’establir què és fruit de la bona gestió municipal, què és fruit de la capacitat exclusiva del moviment associatiu i que és complicitat que afavoreix una societat més participativa i compromesa.

Elogi de la senzillesa ... urbanística

El 22 de maig hi haurà eleccions municipals i ara ja comencem a fer la feina de balanç. Una feina que serveix per rendir comptes del compromís amb la ciutadania i per preparar també les propostes pel proper programa electoral. Molt aviat us donarem a conèixer el nostre balanç de mandat com a ICV-EUiA i crec que us agradarà l’eina que hem preparat. Però fer una revisió exhaustiva també permet una altra cosa. Reflexionar sobre tot allò que hem fet i com ho hem fet. I a partir d’això crec que aniré traient conclusions per explicar-vos. I la primera és l’elogi de la senzillesa.

Algunes de les actuacions urbanístiques més destacades d’aquest mandat han estat molt ben valorades precisament per la seva senzillesa. L’altre dia ja parlava de la remodelació de la Ronda del Guinardó després de l’enderroc del viaducte. L’espai diàfan, accessible i agradable és un èxit. Però perquè el projecte sigui així cal tenir en compte que des del Districte s’ha influït a fons, a vegades molt a fons, i que la comissió de seguiment veïnal s’ha reunit molts cops amb els responsables de l’obra per fer-ne un seguiment. En aquest cas apostar per la senzillesa ha estat un èxit. Com també ha passat al Pla de Montbau. La demanda veïnal sempre va ser la de mantenir el plantejament inicial de feia 50 anys, sols posar el Pla de Montbau al dia. I així es va fer, i avui continua sent un dels espais més amables dels nostres barris. Com ho és el carrer Pere Pau, o el carrer Ceuta o molts d’altres carrers o equipaments o com per exemple es demana a la remodelació de la Plaça Eivissa, que es prefereix també poc transformada. La senzillesa acostuma a funcionar, però no sempre és la primera opció. Sovint arquitectes, urbanistes i dissenyadors opten per models més arriscats però que poden “passar a la història”, i sovint alguns polítics no ho aturen, o bé perquè coincideixen amb l’objectiu de marcar perfil o bé perquè consideren que no han d’entrar en temes suposadament tècnics. Però això és un error. És cert que el polític no ha de fer de tècnic, però al revés tampoc.

Quan dissenyem urbanisme parlem d’accessibilitat o no, parlem de prioritat pels cotxes o per als vianants, parlem d’espais segurs o de racons poc controlats, parlem d’espais de fàcil manteniment o d’espais cars de conservar. I tot això és tècnic? És evident que no. Recordo un cas en que un arquitecte va projectar un edifici de façana negra. Quan els veïns ens ho van fer veure la Regidora Elsa Blasco va intervenir. No entrava en un tema del projecte arquitectònic, estava influint en com havia de ser el barri, de quina imatge transmetia un edifici públic. La seva intervenció va ser molt mal valorada per l’arquitecte, ara en canvi l’edifici està molt ben valorat a tot arreu entre d’altres coses pel seu color.

Els polítics, en contra de la fama actual, han d’intervenir més, han de garantir més el sentit públic de les coses i han de tenir en compte els criteris veïnals sense convertir-se en portaveu de tot el que demana la gent. Hi ha arquitectes que a un edifici públic volen fer allò que mai s’atrevirien a fer a una casa particular i a vegades cal exercir el poder de decidir com volem la ciutat des de la política. I si és amb senzillesa molt millor.

Gràcies Imma Mayol

Avui s’ha celebrat un acte d’homenatge a Imma Mayol ara que comença una campanya electoral en la que ja no encapçalarà la candidatura d’ICV-EUiA i quan ja ha anunciat que no seguirà en primera fila de la política. Cal ser agraïts i posar a cada persona en el seu lloc. Imma Mayol representa un referent necessari en la nostra història més recent. Sé que hi haurà gent que no compartirà aquesta opinió (sobretot de fora d’ICV), sé que la imatge de la Imma Mayol ha estat força deteriorada en els darrers temps, però crec que hi ha aspectes que fan que no sigui ètic que no posi en valor el seu treball. D’entrada un motiu molt genèric, per dignificar la política i la gent que s’hi dedica. Sóc dels que defenso que la immensa majoria de la gent que està en política ho fa per honestedat profunda. La majoria de la gent que està en política professional hi arriba després d’un trajecte de compromís que molts dels detractors de la política institucional mai tindran. I sinó mireu la trajectòria de la mateixa Imma Mayol.

El primer aspecte que volia destacar és que l’evolució d’ICV-EUiA ha estat positiva al llarg dels darrers anys a Barcelona i això ningú ho pot deslligar en gran part de la seva tasca. Imma Mayol ha fet unes campanyes electorals molt bones, és una persona amb una gran capacitat de comunicació en moments de gran intensitat com les campanyes, la seva campanya a les municipals de maig del 2003 va ser extraordinària i també va fer una molt bona feina al 2007. En política, per sort o per desgràcia, no sols es té en compte la feina feta o la capacitat d’aportar propostes polítiques, la imatge compta i la capacitat de comunicació també, i Imma Mayol ha fet una bona feina en aquest sentit.

En segon lloc vull destacar la seva gran capacitat d’aportació política. Crec que ningú pot negar que si l’Ajuntament de Barcelona té una gran sensibilitat mediambiental i és un referent en temes de sostenibilitat és en gran part pels seu impuls. Imma Mayol ha aportat una visió verda a la política municipal i en el fons aquestes són les coses que queden, al marge del record que tenim d’un polític o de les nostres simpaties. En la política poca gent pot dir que ha marcat de forma clara un canvi de tendència. En l’època dels grisos i la manca de radicalitat, l’aportació d’Imma Mayol té un gran valor, en temes de sostenibilitat, però també en temes socials, de drogodependències o salut. I això ho ha fet sovint amb una pressió en contra molt gran. Imma Mayol és de les persones que segur que ha patit una manera de viure la política dura, agressiva, sense límits i ara espero que pugui gaudir d’una nova etapa més fructífera.

Aquest article vol dir que cregui que Imma Mayol ho ha fet tot bé i que no ha comès errors? Això vol dir que coincideixo amb tots els plantejaments polítics d’ella? Ni molt menys, però fujo d’aquesta manera de fer que tan detesto, la tendència a destrossar o si més no la prepotència de pensar que nosaltres ho faríem millor. La Imma Mayol ens ha aportat moltes coses, per tant moltíssimes gràcies.

Primàries: Democràcia interna?

Són les primàries un bon procés democràtic? Ja sé que pot quedar malament que ho digui, però la veritat és que tinc els meus dubtes. És cert que un dels exercicis més clars de democràcia interna dins d’una organització és escollir els màxims representants de la formació, però igual que sí que ho tinc molt clar que és un bon procés per escollir les direccions, no tinc clar que sigui tan bon procés per escollir caps de llista i miraré d’explicar-ho. També vull aclarir que no pretenc valorar les primàries del PSC (no descarto fer-ho més a fons) i també vull recordar que ICV té establert sistema de primàries per escollir caps de llista.
Com deia crec que per escollir la direcció d’un partit és una molt bona opció. Qualsevol formació política té diferents sensibilitats. A vegades hi ha prou sintonia per saber posar en comú aquestes diferents opcions, a vegades la por a una mala imatge força el pacte però a vegades és millor deixar les coses clares i mesurar la representativitat dins del partit de cada sensibilitat. Per escollir quina línia política cal tirar endavant amb més força, sotmetre a primàries el suport de cada sensibilitat pot ser positiu. Algú podria dir que això ja s’aconsegueix votant els documents d’estratègia, però això està bé, aclareix de tot les forces i a més permet votar de forma més creuada i lliure en els temes polítics i tancar files a l’hora d’escollir la direcció. A més hi ha una diferència important. Jo crec que el que s’ha d’escollir per primàries és una direcció, no pas una persona. Jo vull escollir una línia de treball, no una cara.
En canvi en unes eleccions primàries per escollir cap de llista apareixen alguns problemes que fan que sigui més dubtosa la seva eficàcia democràtica, tot i que tampoc tinc clar si hi ha millors instruments. De cara a les eleccions pot primar més la percepció de com vendrà aquesta persona la nostra llista electoral que no la sensibilitat que representa una candidatura. És a dir podem caure en la trampa de situar el cap de llista més en el terreny de la campanya electoral que del projecte polític, i això pot ser un greu error. Aquestes situacions poden afavorir que les persones que aspiren a encapçalar una llista electoral estiguin més pendents de la imatge pública que del missatge a transmetre. Sé que estem a la societat de la imatge, però em resisteixo a caure-hi de quatre grapes.
Sé que no és gaire cool dir que tinc dubtes sobre les eleccions primàries i afirmo que no he fet aquest posicionament pel que està passant a les primàries del PSC tan sols. És cert que el seu procés m’hi fa reflexionar una mica més, però miro de fer-ho al marge d’això. A ICV per exemple està establert el mecanisme de primàries però en canvi fa molt temps que no es produeixen i no per això he deixat de tenir clar que els caps de llista representaven a la majoria de l’organització. I en canvi les organitzacions no potenciem altres formes de democràcia interna molt més importants.

Ronda Guinardó, obres i política

Ahir dijous vaig sortir un moment del Districte per fer una gestió personal. Com ja sabeu el Districte d’Horta-Guinardó és l’edifici d’estil mossàrab que hi ha a la Ronda del Guinardó, a la sortida del Metro d’Alfons X. Tot i passar moltes hores dins de l’edifici acostumo a passejar poc pel voltant i m’he sorprès molt agradablement. El tram de la Ronda del Guinardó que estem acabant d’urbanitzar entre Thous i Abd-el-kadher, és a dir el tram de la paret del Parc de les Aigües, ha esdevingut un espai públic d’ús ciutadà de primer ordre. Ho havia pogut comprovar un dissabte al migdia amb l’espai ple de de nens i nenes amb bicicletes i patins i gent gaudint d’un nou espai ampli, còmode i assoleiat. Però avui he comprovat que els dies laborables també s’omple de gent, sobretot gent gran, evidentment a les 11 del matí és el públic bàsic, però avui estava ple. Hi havia gent de les petanques competint, hi havia força gent gran de la residència de gent gran de l’altre vorera aprofitant el sol, hi havia gent llegint o descansant en un dels nombrosos bancs.

Però el que no voldria és que semblés que això és per casualitat, que això és tan sols casualitat. La Ronda del Guinardó s’ha transformat radicalment per voluntat política. Elsa Blasco (ICV-EuiA) ha fet possible una històrica reivindicació, la d’enderrocar el viaducte de la Ronda Guinardó liderant una suma de complicitats que l’han fet possible. Però el que era important és que no enderrocàvem el viaducte per no canviar res, sinó per aconseguir una transformació que tingués repercussió directa en la vida de la ciutadania. A la Ronda del Guinardó no tan sols hem fet obres, hem fet política. A la nova Ronda del Guinardó s’incorpora un carril bici, es pacifica el trànsit, es guanya espai públic per a la gent, es guanyen espais de jocs infantils, augmenten els espais d’estada i els bancs, es millora l’accessibilitat amb escales mecàniques i ascensors, es guanya en permeabilitat entre les fues voreres del Baix Guinardó ... i això és política.

Sembla ser que el proper 20 de febrer inaugurarem la nova Ronda del Guinardó però insisteixo, no tan sols valorem unes obres, en aquest cas crec que molt ben fetes, sinó que exemplifiquem quin és el nostre model de ciutat. Sé que pensareu que és exagerat però jo no ho penso. Aconseguir l’enderroc i reurbanitzar la ronda amb uns criteris que la fan molt més amable, tranquil·la, accessible i amb prioritat clara per la gent i no pels cotxes és una voluntat política i si no aconseguim explicar això a les eleccions sols escollirem una cara, més o menys amable, i no un model de ciutat i un model de participació. Parlem-ho.