Hem impulsat participació i ... ens ha sortit bé!

Aquesta darrera setmana vam acabar la segona ronda de les sessions plenàries dels Consells de Barri a Horta-Guinardó. Els 11 barris han pogut fer aquesta segona sessió on s’ha presentat el pla de Futur de Barri després d’un treball intens de les seves comissions de seguiment, que a tot arreu han estat actives i positives. La valoració d’aquesta segona ronda de Consells de Barri ha de ser molt positiva en tots els aspectes. Una mitjana d’assistència que deu estar al voltant de les 60 persones, moltes propostes i sobretot cada cop un ambient més participatiu en relació al barri i menys en relació als temes més personals. Un aspecte important és que a gairebé totes les sessions del Consell de Barri s’ha posat molt en valor el treball de la Comissió de Seguiment i el document de Pla de Futur. A la web del Districte d’Horta-Guinardó podeu trobar els 11 documents i més informació sobre els Consells de Barri.

Però quines són les claus perquè funcionin els Consells de Barri? Hi ha diverses i no sempre es pot tenir tot garantit, a vegades la intervenció de determinades persones poden condicionar el funcionament d’una sessió participativa. Però d’entrada diré alguns elements que jo crec que han ajudat de forma decisiva. En primer lloc un lideratge fort, en aquest cas la Regidora d’ICV-EUiA Elsa Blasco. Cal que al davant de les sessions hi hagi una persona amb capacitat d’escoltar, amb molta informació sobre el barri i capacitat de decisió, en resum una persona que sigui un referent polític. En segon lloc cal donar imatge de serietat a la sessió, no tenir pressa (la majoria de Consells de Barri han durat unes 2 hores o 2 hores i mitja), amb l’equip tècnic del Districte present per donar respostes ... I una tercera condició ha estat tenir la capacitat de donar resposta als temes de la primera sessió. Quan algú s’ha aixecat al principi de la sessió i ha agraït que s’hagi resolt el tema que havia plantejat a la primera sessió la gent ha tingut més confiança.

Però permeteu-me que destaqui una quarta idea per a mi fonamental. La sensació que hem aconseguit donar a Horta-Guinardó de treball conjunt entre el moviment associatiu i el Districte ha estat molt important. En alguns barris en nom del moviment associatiu ha parlat una persona, en d’altres casos 5. En alguns casos amb plena sintonia, en altres casos evidenciant les diferències. Però a tots els barris hem aconseguit transmetre que ens preníem seriosament els Consells i que la voluntat de complicitat era tan forat per part de l’equip de govern del Districte com per part del moviment associatiu. I això ha estat perquè a Horta-Guinardó tenim un moviments associatiu divers, ric i compromès. I això ha estat possible perquè l’equip tècnic d’Horta-Guinardó ha estat a un gran nivell. I això ha estat possible pel compromís polític d’ICV-EUiA amb el lideratge d’Elsa Blasco.

Ha d'estar ICV-EUiA al proper govern de Barcelona?

Si tot això acabés concretant-se en la possibilitat d’un govern d’esquerres, és a dir uns resultats electorals que ho permetin i una predisposició d’ERC i PSC a fer govern, llavors ICV-EUiA hauria de valorar si vol entrar en aquest govern. D’entrada dir que, tot i que parlar-ne ara és fer política ficció, jo crec que caldria desenvolupar aquesta opció. En aquests moments em sembla detectar entre la nostra gent la tendència contrària, és a dir que és millor no formar part del govern que surti a les properes eleccions municipals. Entenc aquests dubtes. És cert que formar part del govern desgasta i més amb un partit majoritari al govern que sembla anar a la deriva. Aquest desgast pot ser superior quan és molt difícil i no acabem de donar a conèixer el nostre model de forma diferenciada ni aconseguim posar en primer pla la feina feta. No aconseguir marcar perfil i veure’t immers en una nebulosa de desorientació política no és la millor manera de consolidar un projecte electoral, és cert, però llavors el nostre objectiu ha de ser trobar les eines necessàries per fer-ho millor, aconseguir més complicitats i reafirmar els valors d’esquerres a la nostra societat. I això ha de ser compatible amb governar. No vull ser el més pur de l’oposició prefereixo tenir contradiccions cada dia i pensar que estic transformant la societat. Que Barcelona hagi esdevingut capdavantera en temes d’estalvi d’aigua, que hi hagi un model de casals de gent gran que va molt més enllà de l’assistencialisme o que s’estiguin recuperant com a Memòria Democràtica les bateries antiaèries del Turó de la Rovira (per posar sols tres exemples) justifiquen, al meu entendre les incongruències que a vegades patim i les dificultats de marcar perfil propi. Aconseguiríem més amb 4 o 5 regidors i regidores a l’oposició?

Però on està el límit? Aquest és el problema. Com deia abans jo crec que no tindrem opció de valorar-ho perquè no es voldrà comptar amb nosaltres. En moments de desorientació la tendència és la difuminació. Mirar d’esgarrapar vots amb una cara coneguda i un discurs més ambigu. Però el més important ara no és decidir si entrarem o no en un possible govern d’esquerres. El nostre esforç ara ha de ser per garantir que la possibilitats d’un govern d’esquerres a les eleccions del 22 de maig hi és i que ho és amb un paper molt més actiu i influent d’ICV-EUiA, si més no aquest ha de ser l’objectiu de les persones que ens sentim de l’esquerra verda. Per tant qui tingui ganes de parlar-ne que no ho dubti, aquí ens trobarem.

És possible el govern d'esquerres a Barcelona?

Deia que la millor manera d’influir en política és poder governar i per tant m’agradaria estar com a ICV-EUiA en el proper govern de Barcelona, però les dificultats per ser-hi són prou importants. Òbviament estic parlant d’opinions personals i de sensacions, però hi ha dos grups d’arguments que crec que dificultaran que es pugui plantejar una reedició d’un govern d’esquerres a la ciutat. Els resultats i les possibles aliances. I finalment hi ha la decisió de si ICV-EUiA vol formar part d’un possible govern d’esquerres.

En relació als resultats estic convençut que ICV-EUiA obtindrà un bon resultat i que la seva presència a l’Ajuntament serà bona, no serà per nosaltres que les esquerres baixin representació, si més no això és el que penso. Però no serà senzill que es garanteixi la possibilitat de fer un govern d’esquerres prou estable. L’onada conservadora general, el descrèdit del govern municipal i els propis errors condicionen unes enquestes que ens són desfavorables. La sensació de la necessitat d’un canvi s’ha consolidat i davant d’això caldrà tirar de molta explicació i de molt compromís per aconseguir uns bons resultats per a les forces d’esquerres. I per poder remuntar a les enquestes no hi ha res pitjor que el pànic (com deia Ramoneda o els arguments en el seu blog de Jose Rodríguez) o la recerca de titulars per guanyar crèdit entre sectors més conservadors. Al meu entendre cal definir sobretot 3 coses: què hem fet diferent per a la ciutat, què volem fer els propers anys per a la ciutat i quin és el model polític de fons que hi ha darrera de la nostra proposta de gestió municipal. Però tinc la sensació que això interessa poc i que hi ha gent que ha decidit renunciar a fer-ho.

Les possibles aliances seran en aquest cas un greu obstacle per fer un govern d’esquerres a la ciutat. La necessitat d’estabilitat política, la percepció pública de que ICV-EUiA és un obstacle i el resultat de les eleccions primàries poden dificultar que sigui possible un govern d’esquerres a Barcelona. ERC orienta la seva estratègia a aglutinar a tot el vot independentista i una part del PSC sembla preferir una campanya més per la il•lusió que pel projecte. Per tant encara que els resultats siguin molt oberts i permetin diferents combinacions de govern, dubto que ERC i PSC prioritzin aquesta fórmula i per tant el govern d’esquerrers plurals pot passar a ser la quarta opció (insisteixo si es produeixen uns resultats que permetin múltiples combinacions). I ICV-EUiA ha d’estar al proper govern? Ho deixo pel proper article.

Cal estar al Govern?

Darrerament he escoltat uns quants comentaris provinents de persones amb prou criteri recordant a ICV-EUiA que potser s’ha de plantejar no estar al govern, quan es parla de les eleccions de Barcelona. Sovint es planteja com un problema que els partits polítics aspirin al govern i crec que cal posar-ho tot en la seva justa mesura.

Si alguna gent participem en política és per aconseguir transformar la societat en un sentit determinat, aconseguir uns objectius que creiem que són importants. I per aconseguir els objectius la opció més segura és formar part del govern, amb el màxim de pes polític possible i en tot cas disposar de majoria absoluta és la millor garantia. Això és obvi i crec que no admet gaire discussió si acceptem el joc polític. Per exemple per aconseguir una política fiscal determinada no és el mateix proposar, influir, aportar, pactar ... unes determinades mesures que aprovar-les. No és el mateix fer una proposta d’acord perquè el govern municipal faci una actuació urbanística que aconseguir que s’enderroqui el viaducte de la Ronda del Guinardó (per exemple) ja que estem al govern i ho podem establir com a prioritat. Per tant l’aspiració d’un partit per estar al govern no tan sols és legítima, sinó que també és necessària. Fins ara ningú m’ha demostrat que per canviar les coses sigui millor no tenir capacitat de prendre decisions.

Però s’ha d’estar al govern a qualsevol preu? És evident que no, però no és tan senzill trobar el matís correcte o l’equilibri. Aquests dies amb les primàries del PSC està aflorant una part d’aquest sentiment en bona part de l’estructura del partit. Molta gent pot valorar més adient per ser Alcalde de Barcelona a Jordi Hereu però pot pensar que Montserrat Tura té més opcions de guanyar. Difícil dilema a resoldre. Sense conèixer un equip humà, sense comptar amb estructura d’organització i sense saber encara què aporta de diferent en el terreny polític pot acabar guanyant les primàries pel desig de l’organització de mantenir-se en el govern. Hi ha qui diu que sempre és millor estar en el govern passi el que passi perquè potser no aconseguiràs el 100% i fins i tot en determinades condicions sols aconseguiràs un percentatge molt baix, però serà superior al que pots aconseguir des de l’oposició. Jo no hi estic d’acord, des de l’oposició es poden aconseguir coses, es pot contribuir des dels moviments socials a frenar accions de govern que considerem injustes, pot enfortir l’organització per afrontar amb millors condicions noves conteses electorals i fa que no es perdi la coherència. Per tant cal saber filar molt prim alhora de valorar fins a quin punt l’objectiu per damunt de tot és governar. I ja no parlo de les persones per les que el criteri d’estar al govern es limita, tan sols, a la pervivència del seu lloc de treball. Per tant estar al govern és la millor forma d’influir políticament però ni és la única ni en determinades circumstàncies és la millor. En el proper article ja parlaré de si veig o no a ICV-EUiA en el proper govern de Barcelona.

No sé quins problemes té Barcelona

Un dels elements fonamentals alhora de decidir encarar les eleccions municipals de Barcelona és mirar de fer una valoració prou objectiva de quins són els problemes de la ciutat i de quina és la situació de Barcelona. Sens dubte si preguntem en general al carrer veurem que la tendència natural serà escoltar el mal moment que està vivint la ciutat de Barcelona, sens dubte hi ha un nivell important de desafecció.

Una part objectiva és el marc de la crisi que estem vivint que fa que els problemes s’aguditzin, que costi tirar endavant a molta gent, que creixi el risc d’exclusió social, que la incertesa laboral sigui greu i que la sensació general sigui més pessimista. Això és objectiu i lògic però en el cas de Barcelona crec que la sensació de desafecció va molt més enllà. Hi ha un element també general però que a Barcelona pren especial relleu, que és la dificultat d’accés a l’habitatge. És cert que aquest és un problema important, molt important. Molta gent té greus dificultats per seguir vivint a la ciutat i per tant hi ha gent que es veu expulsada de la ciutat. Fa uns anys potser vam viure un boom en el que la gent considerava que era una millora de la qualitat de vida marxar de la ciutat, però ara ja fa temps que molta de la gent que marxa és perquè no es pot permetre seguir a la ciutat. Els preus dels habitatges són excessius, les hipoteques difícils d’aconseguir i la cultura del lloguer no està prou estesa. Però això és un problema de voler viure a Barcelona, no un problema de viure a Barcelona.

El meu estil no és el de l’autocomplaença, però globalment crec que visc a una ciutat que està molt millor que la seva pròpia imatge. Crec que Barcelona té un nivell important de cohesió territorial, tots els barris de la ciutat tenen serveis i equipaments de nivell, hi ha actuacions importants arreu de la ciutat, hi ha pocs espais de la ciutat que siguin ghettos, hi ha un alt nivell d’accessibilitat a la via pública, hi ha polítiques socials que es mantenen malgrat la crisi ... Sé que això és molt discutit i per tant de fet m’agradaria capacitat de concreció per veure quins són els problemes de la ciutat que fan que la percepció de la gent sigui tan negativa? Ho pregunto per debatre i per poder saber quina percepció té la gent sobre la ciutat, a vegades penso que vivim de tòpics i que costa aprofundir realment en els temes més importants.

Tothom té la seva pròpia visió de la ciutat i tothom està convençut que allò que no li agrada és el que defineix de la ciutat. Ara que portem uns quants consells de barri seguits tinc la percepció que hi ha més exageració de problemes puntuals que situacions de fons molt preocupants. I l’altra cosa que em va fer gràcia és que en diverses ocasions hem pogut escoltar als barris del sud d’Horta-Guinardó que tota la inversió va a parar al Carmel. L’altre dia al consell de barri del Carmel un veí jove va dir que semblava mentida que tota la inversió del Districte anés a parar als barris del sud i que al Carmel no s’hagués fet cap inversió. La seva intervenció va ser un exemple clar de com es pot ser poc rigorós i no ruboritzar-se. Per això demano que parlem a fons de quins problemes té la ciutat de Barcelona.

És dur ser del PSC aquests dies?

És millor aferrar-te als teus principis i perdre o és millor aferrar-te a unes primàries per mirar de salvar-te? Molta gent del PSC de Barcelona possiblement deu estar vivint aquesta dicotomia. Malgrat errors clamorosos de Jordi Hereu que no aconseguit bastir una imatge de líder de la ciutat i que no ha estat capaç de frenar una onada conservadora que tot ho escombra, la gestió duta a terme per l’Alcalde de Barcelona ha estat positiva, honesta i en complicitat amb la seva organització política. Aquests haurien de ser motius més que suficients perquè Jordi Hereu arrasés a les primàries. I més quan la candidata alternativa és una persona que no coneix la realitat municipal de la ciutat, que no viu ni viurà a Barcelona i que no es caracteritza, precisament per la seva capacitat d’entrar a fer complicitats amb les agrupacions del PSC.

Però possiblement les coses no seran així. Pot haver-hi molta gent del PSC de Barcelona que acabi optant pel salvavides. Davant d’una societat cada cop més conservadora hi ha la tendència entre bona part del PSC d’acceptar aquesta realitat, veure el paper d’ICV-EUiA com una crossa incòmode i acceptar la necessitat de canviar el discurs per arribar a molta més gent. L’ordre, l’autoritat i el personalisme apareixen com a elements claus a l’hora de presentar una candidatura amb possibilitats de guanyar. Es miren més les enquestes que les històries i s’entra en una onada de conformisme on es prefereix girar cap a la dreta i renunciar a determinades formes de fer política abans que quedar al marge de la presa de decisions i de la presa de poders. En alguns casos apareix el pànic a perdre el lloc de treball i llavors el còctel ja és definitiu.

No és tan sols les primàries del PSC de Barcelona, és la política laboral de ZP o és l’abstenció que permet facilitar l’investidura de Mas. Quan l’objectiu acaba sent guanyar i a partir d’aquí veure què podem fer es perd l’essència del compromís polític. Darrera d’aquesta situació cal fer una crida a la gent d’esquerres a plantejar-se les coses. ICV-EUiA és sens dubte una opció en aquest sentit, però no la única. En cap cas però la gent d’esquerres que creu que és més important defensar un model de ciutat que mirar d’estar al govern i a partir d’aquí veure quin model de ciutat es pot fer, ha de rendir-se, no pot marxar a casa, no pot renunciar a protagonitzar la política. A vegades és millor no guanyar unes eleccions i poder treballar per aconseguir una societat que sigui més solidària i que sigui més conscient de la necessitat de seguir lluitant per uns valors. Quan la societat gira cap a la dreta podem girar nosaltres per no perdre el rastre o podem lluitar per aconseguir un canvi de rumb. Les dues coses a la vegada em semblen massa complicades. Jo m’aferro als meus principis.

Primeres impressions d'unes primàries

Montserrat Tura té tot el dret del món a presentar-se com a candidata a les primàries per escollir l’alcaldable del PSC per a Barcelona. El partit té dret a dubtar sobre la capacitat de Jordi Hereu per guanyar les eleccions, però l’operació d’aquestes primàries amb un cert aire d’improvització pot acabar sent més un embolic que una taula de salvació pel PSC de Barcelona.

D’entrada no negaré, ho he fet públicament davant de la sorpresa d’alguns companys i companyes, la meva preferència clara per Jordi Hereu, i més en relació a la Montserrat Tura. Però aquest no és el tema del que avui parlaré. Alguna gent del PSC confia en que les primàries ajudin a mobilitzar a la gent, a crear un ambient de que alguna cosa es mou i a apagar mediàticament a Xavier Trias. El nucli més proper a Jordi hereu no poden veure bé aquestes primàries perquè en el fons posen en dubte, encara més, al seva credibilitat com a líder. Seria diferent si aquestes primàries s’haguessin plantejat fa uns mesos o si la persona que optés a competir fos una persona vinculada a Barcelona i no una figura que surt bé a les enquestes. Tinc la sensació que el PSC es planteja la necessitat de guanyar les eleccions o de millorar si més no la derrota fins i tot a costa del propi projecte i de l’organització del PSC a la ciutat. Fa un temps una persona de la direcció del PSC a Barcelona deia que l’objectiu era governar. Per sort no tothom a Can PSC pensa així, a vegades cal plantejar-se que l’objectiu no és tan sols governar sinó transformar o si ho voleu més fi aconseguir els objectius polítics plantejats. Alguns estan posant per damunt del model de ciutat, de la feina feta a la ciutat o del compromís de tota una organització els resultats d’una enquesta interna i això no és una bona estratègia des de les esquerres.

Alguns tornen a caure a la mateixa trampa de les darreres eleccions catalanes. El PSC va acabar renegant de la feina del tripartit, creient-se que les coses no s’havien fet prou bé i mirant de trobar culpables a la seva esquerra. Ara ens pot passar el mateix. Creiem que la societat ha girat cap a la dreta i que per tant el partit ha de fer el mateix. Aquest és un greu error, us asseguro que les dretes fan millor de dretes que ningú. Tampoc podem basar l’èxit electoral en una imatge, per molt important que sigui. Ens cal molta feina, sobretot en un doble vessant. Per una banda explicant com s’han fet les coses i com està la ciutat de veritat. La segona debatent a fons cap a on volem que vagi Barcelona. Ni Trias, ni Hereu o Tura, ni Portabella ni Fernández Díaz sembla que ho vulguin fer, sembla que parlarem poc de balanç i propostes i molt en canvi d’intangibles, tòpics i conceptes eteris. A ICV-EUiA hem de fugir d’aquesta tendència. A Horta-Guinardó, on hem tingut el plaer d’encapçalar amb la Regidora Elsa Blasco l’equip de govern ho farem. Ja vam escollir cap de llista, no plantegem grans estratègies d’acords electorals a darrera hora, no vivim una crisi profunda ni aspirem a tenir l’Alcaldia a qualsevol preu, per tant les nostres forces es poden centrar en aquest objectiu.

PSC i ERC es mouen de cara a les municipals

Les eleccions municipals de Barcelona estan agafant ja molta força. No és perquè hi hagi confrontació política sobre quin model de ciutat, perquè s’estiguin fent processos profunds de debat a l’entorn dels reptes de la ciutat o perquè es discuteixin les possibles aliances de govern després del 22 de maig. El debat està centrat en la situació interna que viuen tant ERC com el PSC i a més en un debat molt més vinculat als mals resultats de les eleccions catalanes que no pas a les propostes per la nostra ciutat.

El PSC torna a viure amb intensitat la possibilitat d’unes primàries. D’entrada un procés d’eleccions internes és normalment una bona notícia. No ho es tant quan es produeixen a darrera hora i amb la sensació clara de mirar d’evitar una més que previsible derrota. Si es considera que Jordi Hereu no és un bon candidat, els moviments s’haurien d’haver plantejat abans de les eleccions catalanes, perquè Jordi Hereu és igual de bon o mal candidat al marge dels resultats de novembre. També és cert que l’operació Mascarell ha donat un tomb inesperat i ha trencat molts esquemes. Ara es pot produir una situació especial amb les primàries. La lluita entre l’organització del PSC a Barcelona que de forma majoritària recolza a Jordi Hereu i sectors més vinculats al PSC nacional per impulsar una candidatura amb “més opcions”. No veig, en aquests moments de cap manera, la possibilitat que Jordi Hereu renunciï a la candidatura i per tant les primàries es plantejaran de forma massa ràpida (les eleccions del mes de maig estan massa properes) i amb un nivell intern de confrontació que pot ser massa dur. Molta gent pot acabar votant a Jordi Hereu perquè serà difícil que la candidatura alternativa estigui prou vinculada a la realitat de Barcelona i perquè a més les operacions “estel·lars” acostumen a no funcionar dins de la política. Per altra banda hi ha la possibilitat que el plantejament de primàries sols sigui una pressió per aconseguir una llista electoral que inclogui a gent nova i finalment no es concreti en unes primàries sinó en una lluita pels següents números. En aquest sentit no crec que hi hagi ningú de l’entorn més proper a Jordi Hereu que no accepti que la renovació de la llista i els criteris per elaborar-la han de ser totalment diferents.

La situació d’ERC es força diferent. La seva aposta ha passat per jugar-s’ho tot a una sola carta, la de la possibilitat d’una candidatura independentista única a Barcelona. Aprofitant la dificultat d’entrar a l’Ajuntament (on es demana el 5% dels vots enlloc del 3% que es demana al Parlament), ERC ha fet una crida a SI, a les CUP, a Reagrupament i a altres formacions per constituir una sola candidatura a Barcelona. Fins i tot han tingut l’encert de proposar unes primàries obertes per fugir de la “lluita de galls” entre Jordi Portabella i Joan Laporta. En aquest sentit l’aposta és arriscada però de moment no li està sortint malament. De totes maneres és un plantejament que crec que permet guanyar posicions en aquests moments però que serà difícil de gestionar més endavant, quan sigui l’hora de la veritat. És possible una candidatura única? Segur que no. Solidaritat no crec que accepti en cap cas una operació que els pot comportar perdre bona part del crèdit aconseguit, però a part hi ha un problema que és el dels llocs a la llista. Solidaritat, reagrupament i les CUP acceptarien una candidatura on anessin en llocs sense opcions reals de sortir? I si una persona de cada una d’aquestes candidatures anés en un lloc per sortir això significaria que el pes de la gent d’ERC seria molt petit. Ja sé que ERC dirà que aquesta candidatura unitària faria augmentar molt les perspectives electorals i que es podria passar dels 4 regidors actuals a 8 o 9, però tothom sap que això és més que difícil i dubto que la gent estigui per arriscar-se tant. Solidaritat preferirà no entrar a l’Ajuntament abans que veure’s sota la imatge d’ERC. El que podria acabar passant, això sí, és que ERC i CUP sí que facin una candidatura única i això li permetria recollir els fruits d’aquesta campanya en demanda de la unitat. No seria una gestió senzilla perquè dues organitzacions amb estructures poc jeràrquiques tindrien un procés amb massa poc temps per acabar de lligar-ho tot. L’acord amb les CUP, a més, tindria un cost afegit, ERC hauria de renunciar clarament a la seva equidistància fet que podria fer dubtar a alguns sectors seus. Com a opció d’esquerres a mi ja m’agradaria. El factor temps serà determinant, aquesta possibilitat, uns mesos enrere hagués tingut més possibilitats, també és cert que les eleccions catalanes, menys en el cas de les CUP, permeten comptar recolzaments.

En tots dos casos espero que les operacions per aconseguir transmetre una recuperació vagin per bon camí, perquè mai he negat que jo aspiro a seguir fent un govern d’esquerres. Com a ICV-EUiA jo crec que hem de seguir oferint el nostre projecte amb força, sense veure’s alterat per mogudes internes ni operacions de darrere hora i alhora deixant ben clar que nosaltres farem d’esquerra verda a la ciutat, hi hagi el resultat que hi hagi.

Més sobre rigor i mitjans de comunicació

Sé que pot semblar que tingui obsessió amb els mitjans de comunicació, però tinc la sensació que en bona part aquests mitjans de comunicació condicionen molt la imatge general de la nostra societat. Ara toca vendre desastre, caos i manca de capacitat de la política i la gestió pública davant dels problemes de la societat. El darrer exemple que volia comentar fa referència a El Punt i Avui. Parla sobre les incidències en els ascensors que comuniquen la Rambla del Carmel i Lisboa i el del carrer Alguer. Horta-Guinardó ha apostat fort per la instal•lació d’escales mecàniques i sobretot d’ascensors, ja que garanteixen una accessibilitat per a tothom. Aquestes són actuacions amb un pressupost elevat però alhora molt més sensibles a l’actuació incívica o al desgast propi del seu ús. Per entendre’ns fer quilòmetres d’asfaltat requereix menys atenció posterior, fer un mur de contenció no requereix un servei de manteniment permanent. Però els ascensors i les escales mecàniques canvien la vida de la gent en positiu.
En el cas de l’ascensor que comunica la Rambla del Carmel amb el CAP d’Horta, la seva instal•lació va suposar un canvi en les rutines d ela gent i els seus itineraris diaris. Es fa un important esforç de manteniment però és cert que no aconseguim que sempre funcioni. Davant d’això es pot millorar el servei de manteniment, es poden incorporar mecanismes per detectar més ràpidament les incidències i s’ha de millorar per evitar la seva vandalització. Però alhora cal fer-ho sense un cost extraordinari ni saltant-se els drets de la resta de persones. Per tant és cert, tenim un problema i cal trobar-hi solucions.
Però el que a mi no m’acaba de semblar lògic és que es dediqui més espai a explicar els problemes de funcionament que a explicar que han entrat en funcionament. Ho podem veure per l’hemeroteca, no és la meva opinió, dediquen més espai a aquestes avaries que a les dues notícies sobre la posada en funcionament (ascensor i ascensor inclinat). Es dóna més importància a que una actuació d’aquestes característiques s’espatlli que no pas a que s’hagi fet una actuació que canvia la vida de la gent. El Punt prefereix parlar del 5% de dies o els que siguin que no funciona que no pas del 95% que sí funciona, i més en un cas com aquest en que ja es preveu que hi haurà incidències tècniques que no permetran que estigui permanentment operatiu.
No demano una premsa submisa i propagandística, demano equilibri. A mi no em sembla lògic que la feina dels periodistes hagi de tractar més l’avaria que la posada en marxa del servei. Tampoc em semblaria lògic que no recollissin una inquietud ciutadana com sens dubte és el manteniment d’aquests serveis. És un tema delicat però crec que és necessari fer reflexions sobre aquest tema i per tant m'agradaria conèixer les vostres opinions.

Plaça Eivissa i manca de rigor periodístic

El Districte d’Horta-Guinardó està duent a terme un procés participatiu per establir els criteris que han de marcat el projecte de reurbanització de la Plaça Eivissa, un dels llocs més emblemàtics del barri d’Horta. Aquest procés va sorgir d’una proposta d’ERC al Consell Plenari que es va aprovar per unanimitat i que des del primer moment va ser acollida com a pròpia per la comissió de seguiment del Consell de Barri d’Horta. Aquesta comissió, on participen la majoria de les entitats més significatives del barri, va establir un procés de consulta que ha finalitzat en la seva primera fase (a la fotografia una de les sessions de treball) Ara caldrà fer el seguiment del projecte per tal de que la reurbanització de la plaça respongui a les demandes veïnals.

Per tant el procés participatiu ha establert criteris per elaborar el projecte, no ha discutit en cap cas un projecte concret proposat pel Districte. Algunes de les conclusions principals del procés participatiu són que la gent d’Horta volen que la Plaça Eivissa conservi el seu caràcter (és lògic tenint en compte que és un espai tan emblemàtic), volen que sigui un espai bàsicament de trobada i de participació i en aquest sentit valoren que cal que hi hagi prou bancs, que hi sigui la font, que hi hagi les terrasses del bar i que s’estudiïn les possibles reduccions de trànsit. Es vol també que es millori el paviment i que s’incrementi la neteja. És a dir la majoria de canvis van encaminats a garantir un espai amable per a la gent. La gent que ha participat del procés ha demanat que no es facin canvis estètics ni d’ús significatius i que es conservi aquest aire de plaça de poble i espai de trobada. Amb aquests criteris, coincidents en general amb l’equip de govern, es farà un projecte que serà en totes les seves fases amb participació ciutadana.

La comissió de seguiment ha expressat la seva satisfacció pel procés i per tant tothom ha tingut la sensació que ha anat bé. Al final el tema arriba a la premsa i a partir d’una nota de premsa que explicava, molt àmpliament, tot el procés i les conclusions. I la veritat és que, no es pot dir d’una altra manera, es transmet una imatge que no té res a veure amb la realitat (amb l’excepció de BTV, tot s’ha de dir). És casualitat, mala professionalitat o mala llet? El titular de El Periódico era “Els veïns d’Horta rebutgen els canvis a la plaça d’Eivissa”, el titular de La Vanguardia era “Horta rechaza la reforma de una plaza”. Això és fals, no estan informant, estan canviant la realitat. La gent d’Horta vol al reforma de la plaça pe`ro no vol que aquesta reforma signifiqui un canvi en la seva personalitat. I a més no es tracta de que els veïns “rebutgin” es tracta de que els veïns “proposen” perquè no hi ha cap projecte al que s’hagin oposat, simplement han pogut opinar de quins criteris han d’haver-hi al darrera de la proposta. Val a dir que la notícia de El Periódico està ben explicada però el titular no ajuda (una manera de fer atractiva la notícia?), en el cas de La Vanguardia el text és molt més fluix.

El nostre procés participatiu ens ha permès arribar a uns centenars de persones, els titulars dels diaris arriben a molts milers. A vegades aquesta és la sensació d’impotència que vivim. Un procés que ha estat globalment positiu i ben valorat per tothom que ha participat pot acabar convertit en una imatge de fracàs. Per tant és molt important poder explicar, explicar i explicar. Ens cal un esforç molt gran perquè segons qui no ens ajudarà.

2011 o les dificultats d'un govern d'esquerres a Barcelona (2)

En el darrer article parlava de les perspectives davant de les properes eleccions municipals a Barcelona de CIU, PSC i ERC. La resta de formacions polítiques,a part d’ICV-EUiA, no crec que presentin novetats molt significatives. El PP crec que es mantindrà, CIU no li deixa créixer en un moment molt fort de la coalició, però alhora l’estil dur i contundent d’Alberto Fernández Díaz no decep als seus votants. I per altra banda la necessitat d’obtenir el 5% per entrar a l’Ajuntament fa molt difícil que cap altre força política s’incorpori. Les previsions són que Ciutadans, Solidaritat, Plataforma per Catalunya o les CUP estaran lluny d’aquest objectiu, al marge de plantejar una possible candidatura unitària de les forces independentistes.

ICV-EUiA s’enfronta al difícil repte de mantenir, com a mínim, la seva representació municipal de 4 regidors i regidores i aconseguir un cert increment. Un cop més el desgast de les forces de govern en moments de crisi pot tenir el seu efecte i també un alt grau de desprestigi dels governs d’esquerres i de la figura de Jordi Hereu. L’escenari pot semblar similar a les eleccions catalanes, però hi ha algunes diferències importants. La més destacada és que la pressió mediàtica en contra d’ICV-EUiA no ha estat tan forta en política municipal com en política catalana. Al Govern de Catalunya la major part dels seus mals s’atribuïen a ICV-EUiA, en canvi això no passa a nivell municipal on la diana dels cops es focalitza més en l’alcalde. Sols es podria trobar aquesta idea en moments determinats quan ICV-EUiA no ha recolzat al PSC en aspectes tan significatius com l’ordenança del civisme o la requalificació del miniestadi, però llavors els vots de CIU sempre han garantit l’estabilitat. Un aspecte a tenir en compte serà el canvi de cap de llista. La substitució d’Imma Mayol per part de Ricard Gomà obra una nova perspectiva. Imma Mayol ha estat una persona fonamental en l’equip de govern de l’Ajuntament, algú que ha estat capaç de posar en primer ordre les polítiques de medi ambient i una gran comunicadora que ha fet magnífiques campanyes electorals. Ricard Gomà ve avalat per una intensa experiència en moviments socials i participació ciutadana, per una magnífica política d’acció social i per ser una de les persones amb un discurs més coherent, dens i innovador dins de les esquerres del nostre país. Però ja sabem que amb això no hi ha prou. ICV-EUiA ha d’aconseguir dues coses importants. La primera és enfortir la imatge pública de Ricard Gomà, augmentant el seu grau de coneixement i presentant-lo més enllà de la seva gran capacitat acadèmica. El segon objectiu és fer una campanya molt intensa des d’ara mateix, arribant a molta gent, conversant amb gent interessada, tenint llargues converses amb gent implicada en el moviment social, sortint a explicar les coses. Crec que l’organització política ha de despertar, activar-se i sortir al carrer. Ens falta tensió com a organització.

Però un cop més ens trobem davant d’una situació difícil. Si no s’aconsegueix un govern d’esquerres, què farem? Aquí és on cal treballar de forma més intensa i no tan sols la gent d’ICV-EUiA, sinó també la gent del PSC, la gent d’ERC que vol un govern d’esquerres i tota la gent que sense ser de cap d’aquestes tres formacions considera que un govern plural d’esquerres és la millor opció per la ciutat de Barcelona. Cal parlar per tant del model de Barcelona i de la feina que hem fet. Ja ho he dit altres cops. S’ha aconseguit crear una imatge de Barcelona com una ciutat caòtica, insegura, desbordada, sense rumb. Però això des del meu punt de vista és fals. Radicalment fals. Sense caure en el conformisme o el cofoisme no podem deixar de parlar de que hem aconseguit una ciutat prou especial,oberta, inclusiva, amable i justa. La primera eina per garantir un govern d’esquerres és saber debatre amb fermesa sobre el model de ciutat que hem aconseguit, amb tot allò positiu que podem aportar al balanç i alhora conscients de les limitacions i de les errades. Caldrà veure si el govern de CIU a la Generalitat dóna arguments per fer veure que, malgrat el que digui massa gent, no hi ha diferències entre dretes i esquerres. Al llarg d’aquests propers mesos haurem de demostrar que sí que hi ha diferències i prou destacades. Si no les trobem el millor serà acceptar resignadament la derrota, si les trobem, n0’estic convençut i en seran moltes, ens tocarà llavors una feinada per donar-ho a conèixer i per recordar que està a les nostres mans frenar-ho.

2011 o les dificultats d'un govern d'esquerres a Barcelona

L’altre dia ja vam em vaig permetre el luxe de posar-me tendre i valorar el cap d’any des d’un punt de vista molt personal. Avui però ja torno a la realitat més propera i m’agradaria fer algunes reflexions sobre el que ha de representar a nivell polític l’any 2011 i com és evident, de manera molt especial les properes eleccions municipals. D’entrada tot apunta a una segona part dels resultats de les darreres eleccions catalanes del passat 28 de novembre, és a dir un avanç important de les forces conservadores, especialment de CIU. Però jo tinc els meus dubtes que l’escenari polític acabi sent una continuació del 28 de novembre, reconec que ho espero més que ho percebo, però vull fer-hi algunes reflexions. El dia a dia municipal no ajuda i notícies com l’embolic de la ubicació del monument en record de la lluita del col·lectiu LGTB o les declaracions del Quebec sobre el Fòrum no són precisament bombones d’oxigen pel govern municipal.

La sensació de la necessitat d’un canvi a Barcelona s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu i tal com va passar a les darreres eleccions catalanes això és difícil de combatre. Respecte a les eleccions catalanes a més hi haurà dues diferències importants. CIU ja portarà uns mesos en el govern de la Generalitat i ERC i PSC es trobaran en un procés de reconstrucció interna del que encara no en sabem l’abast que arribarà a tenir.

CIU crec que sabrà administrar el seu govern a la Generalitat especialment els primers mesos. Segur que hi haurà algun estirabot d’alguns dels elements més hooligans de CIU, però alhora estic convençut que són conscients de la importància de fer una política poc agressiva per convèncer als sectors més fronterers i garantir l’arribada de Xavier Trias a l’Alcaldia de Barcelona. Possiblement miraran de desplegar algunes de les seves polítiques més agressives després de les municipals. Però en el fons governar sabem que desgasta i sobretot en situacions de greu crisi econòmica. El clima de sociovergència a temps parcial pot afavorir-los, sobretot en un moment de crisi interna del PSC. Els socialistes semblen instal·lats en la dinàmica de no mostrar-se com una oposició dura i això pot ajudar a normalitzar determinades polítiques de CIU.

Per altra banda els processos interns del PSC i ERC també condicionaran els resultats a les eleccions municipals. El PSC arribava a la seva crisi interna amb dubtes seriosos sobre si Jordi Hereu era el candidat adient per lluitar per mantenir l’alcaldia. El pas de Ferran Mascarell al govern de la Generalitat fa el procés encara més surrealista i els mals resultats de les eleccions catalanes fan més difícil el relleu de Jordi Hereu, entre d’altres coses perquè no serà senzill que algú assumeixi el risc d’encapçalar una llista en les condicions actuals. De totes maneres i per ser franc, vull recordar la meva opinió personal del bon tarannà de Jordi Hereu com a Alcalde de Barcelona. Sé que la meva visió és minoritària però m’agrada el seu estil, la seva capacitat de proximitat i la seva naturalitat. Jordi Hereu és un bon Alcalde, amb dificultats per transmetre una imatge forta però alhora molt maltractat pels mitjans de comunicació. És evident que discrepo de Jordi Hereu en temes fonamentals de la seva política municipal, per exemple en la seva obsessió per l’ordre, però crec que s’ha estat injust no reconeixent el canvi d’estil entre Joan Clos i Jordi Hereu. ERC ha agafat com a eix principal de precampanya municipal la necessitat d’aglutinar a totes les forces independentistes. Crec que s’equivoquen perquè altre cop estan posant per damunt del model de ciutat i de la seva possible aportació, el tema identitari. Després de quatre anys fora del govern de la ciutat no han aconseguit definir clarament el seu paper dins del consistori i poden tenir dificultats per centrar un missatge potent. També caldrà veure com poden influir les batalles internes per reforçar o no a Jordi Portabella com a líder indiscutit per tot el partit. Altre cop ERC farà un procés més basat en l’estratègia que en el programa. L’objectiu és ser decisius a l’alcaldia, però el seu electorat quan no veu un paper prou diferenciat no vol votar un matís sinó que opta per votar a l’original.

Amb aquests condicionants l’opció d’un govern d’esquerres a la ciutat de Barcelona a partir de les eleccions del 22 de maig de 2010 és francament difícil, però miraré de plantejar quines alternatives i opcions hi ha en el proper article.